El lema d’aquesta edició de la Nit, resumeix quin és l’estat d’ànim dels empresaris i empresàries. Perquè hem començat la tardor amb menys descoratjament i més combatius.

Molt Honorable President de Catalunya, Il·lustríssim Alcalde de Terrassa, Honorables Consellers de Salut i de Justícia, Magnífics Rectors, autoritats, representants empresarials de Catalunya, senyores i senyors,

Ja portem 19 anys reunint-nos en aquesta festa empresarial per fer un merescut reconeixement a empresaris, empresàries i personalitats, així com empreses i entitats, que des de l’excel·lència s’han distingit en algun àmbit, en el marc del món global on vivim i competim. Una felicitació molt sentida, especialment en un context tan sever com l’actual! El vostre exemple ens inspira.

Vull també expressar el meu agraïment a tots els gremis, associacions i personal de la Cecot. Amb el vostre dinamisme, professionalitat i dedicació feu que la nostra patronal avanci i que aquesta festa de la Nit de l’Empresari tingui tanta projecció.

Destacar l’efemèride que aquest any l’Institut Industrial, gremi tèxtil, celebra el seu 140è aniversari. El meu respecte i felicitació!

I agrair a tots vostès la seva assistència. Més que mai té sentit estar junts, té sentit fer empresa, i té sentit fer Cecot.

El lema d’aquesta edició de la Nit, resumeix quin és l’estat d’ànim dels empresaris i empresàries. Perquè hem començat la tardor amb menys descoratjament i més combatius. Ens movem cap el retorn al creixement, encara que el marc global continua sent fràgil.

Els darrers anys i l’actual estan sent molt durs i hem hagut de ser les empreses, pràcticament sense ajudes, les que amb la nostra fe, convenciment i esforç estem fent possible anar endavant.

Està clar que no ens conformem amb la situació actual del país i, precisament per això, estem en rebel·lia.

Les empreses que avui existim hem estat capaces d’evolucionar i adaptar-nos. Com a mostra les empreses, organitzacions i persones que hem guardonat aquesta nit.

Si tantes ho hem aconseguit no entenem perquè el país no pot fer el mateix.

No hi ha res permanent; excepte el canvi!

Per positivisme volem reactivar l’economia implicant-nos activament en la construcció del nou paradigma basat en la cooperació oberta, respectuosa i lliure de prejudicis.

Per fer-ho compto amb tots vostès. La feina és gegantina i s’ha d’encarar col·laborativament. Personalment vull compartir que jo no viuria en un país on no reconegués revolucionaris intel·ligents.

La Cecot és motor de progrés, i instrument de canvis. Com detall molt positiu, pel seu impacte immediat, em referiré a Reempresa, el mercat de compra-venda d’empreses i negocis petits. Aquesta aposta de la Cecot, tan ben acompanyada pel sector públic i altres patronals i gremis, ja porta una velocitat de creuer de dues operacions tancades per setmana. Un autèntic mercat d’oportunitats. Una nova versió d’emprenedoria que premiem per primera vegada aquesta nit.

Quin dubte hi ha que per fer anar endavant organitzacions, empreses, governs, Adms. i països l’element més transcendent són les persones. Perquè marquen la diferència.

I aquesta nit els vull parlar de persona, de societat i d’empresa.

Estem en la ressaca i sortida d’una crisi. Crisi econòmica, però col·lateral a la crisi principal: la de valors i d’actituds de les persones. La que cronològicament i silenciosament primer va fer fallida.

Per a la persona: res més estratègic i positiu que la seva formació i educació. Col·lectivament ens convé el perfil d’individu amb criteri, autonomia, positivisme i auto exigència.

Fa dècades que patim un discurs polític paternalista; és directament una falta de respecte a la persona i una pedagogia traïdora. I és que no és per atzar fins on hem arribat en manca de nivell escolar i comprensió lectora!  No passa enlloc més del món que la Llei d’educació es canviï cada cinc anys. Per als empresaris la formació de les persones és l’element més important de competitivitat  i, en canvi, es regula des de la confrontació partidista. Aquestes debilitats acaben apareixent i les paguem les persones. Un gran fracàs col·lectiu!

El que més necessita la societat, la política i l’economia és un canvi de valors i d’actituds. Hem de despertar i acceptar que la vida pot ser feliç, però fàcil?

Per a la Cecot, el gran repte, i al que pensem dedicar els més grans esforços és aconseguir viure en una societat orientada a la lliure iniciativa de les persones. En termes de model econòmic, les persones empresàries i les empreses són els fonaments del sistema. Els generadors d’ocupació i progrés econòmic i social.

Conseqüentment, aquesta societat anima a les persones a assumir risc i és tolerant al revés empresarial o fracàs professional, oferint la segona o tercera oportunitat. Que assumeix que “tu” ets el principal responsable del teu futur.

Hauríem de deixar de parlar d’Estat del benestar per referir-nos a la Societat del benestar. De l’esforç i contribució diària de cadascú de nosaltres, persones i empreses, s’obtenen els excedents (entre ells els impostos) que serveixen per a viure col·lectivament amb un benestar compartit. Els Estats no donen res, administren i retornen el que reben de nosaltres. L’equació és al revés de com s’ha explicat. Un Estat no és un fi, és un instrument.

Una societat que es qüestiona la dimensió i el model de gestió de l’estat. Desitjosa d’equitat, eficiència i meritocràcia. Que es defensa d’oligarquies, “círculos de confianza” i elits extractives, per immobilistes i perquè miren per elles i no per l’interès general.

Els empresaris de la Cecot sortim cada dia al mercat i ens indignem amb casos com CASTOR. Voldríem provocar un terratrèmol que s’emportés amiguismes i el núvol tòxic de la corrupció. Siguem realistes, la digestió final de la crisi passa per tots nosaltres. No és màgica. Ni ens és aliena.

Agafant perspectiva de temps, des que tenim democràcia, l’activitat econòmica ha estat sempre afectada per l’activitat política i a més supeditada a aquesta, apareixent en un segon nivell. Aquesta mala praxi, amb responsabilitats per ambdues parts, ara es demostra encara més obsoleta i perversa en l’escenari de la relació Catalunya-Espanya.

Partim d’un país, Espanya, que any rere any és menys atractiu per fer-hi negocis (com diversos organismes internacionals expliquen en els seus informes) i, manin uns o altres, no aplica ni explica la raonabilitat ni equitat de les seves decisions i desatén de manera irresponsable el territori més industrial i productiu: Catalunya. Aquests comportaments no caben en el cap dels empresaris assenyats i amb sentit comú. Per posar un exemple, els Vallesos, pol manufacturer i exportador més important de l’estat Espanyol i un dels més significats d’Europa, encara no coneix el ministre d’indústria. Ho veiem normal? Gens. Com pot fer polítiques industrials i de creixement sense parlar amb nosaltres? Per tant, només esperem canvis, molts i importants i a Espanya sembla que no passi res, només silenci i immobilisme. Ens podem permetre seguir esperant?

Per contrast, els nostres socis alemanys no perden el temps. Per pragmatisme negocien i acorden ràpidament. Perquè a Alemanya els pactes els tanquen els partits polítics i els representants empresarials conjuntament. I això només s’aconsegueix amb diàleg, diàleg, més diàleg i responsabilitat.

S’imaginen com seria aquest país si no haguéssim deixat de dialogar des de la transició política?És que no hi ha hagut cap pacte general de país des de fa trenta-sis anys, vaja de quan encara anava amb pantalons curts, tret de l’acord de pensions i del mandat de la senyora  Merkel imposant una reforma constitucional “express”.

Amb diàleg, segur que hauríem tingut un encaix territorial diferent; un marc fiscal capdavanter; tindríem un model energètic definit i no com ara; no hauríem fet set reformes educatives; potser seriem el referent en internacionalització i innovació dins la UE; amb seguretat un altre marc laboral no ens hauria portat a un 27% d’atur; amb diàleg, fins i tot s´haurien realitzat les inversions en infraestructures en projectes d’indiscutible retorn econòmic, i hauríem fet una reconversió del sector bancari, on les ajudes s’haurien condicionat al finançament de les empreses.

Hi ha voluntat de diàleg? Es vol comptar amb els empresaris per fer-ho possible? O es vol continuar fent-ho sense consens?

Com empresaris la raó ens faria pensar que són conscients de la necessitat. Per tant la pregunta és: Per què no ho fan?

Hem decidit dir prou. O Espanya canvia els seus comportaments i les seves estructures d’Estat, es refunda per modernitzar-se i homologar-se internacionalment, o no pararem…

Aquest desencís davant el retrocés de la competitivitat espanyola i els marcs regulatoris per fer empresa no és exclusiu del criteri dels empresaris catalans. Hi ha qui pensa “si lo haceis bien nos vamos a Cataluña”. Algú de vostès ha volgut mai convèncer un client amb arguments amenaçadors o renyant-lo? És un argument de venda, parlar malament de la competència? L’empresari observa atònit i, amb racionalitat es diu: On aniré? A on em respectin i em deixin progressar. Persones i empreses no són presoneres de cap territori.

Està demostrat que el bon funcionament de les institucions públiques és un element que afavoreix l’activitat econòmica i genera confiança. És en aquest sentit que els empresaris tenim clar que consultar a la ciutadania és un element de qualitat democràtica i que el dret a decidir no és per una sola vegada i una sola pregunta. També sabem, per pur sentit comú, que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, si no que és aquesta la que crea o modifica la legalitat quan sigui necessària. Com es pot posar en dubte!

Amb aquest reptador panorama, quines iniciatives plantegem els empresaris? Ens sentim en rebel·lia i gens resignats. Sens dubte ha arribat el moment d’ocupar-nos de nosaltres mateixos i passar de la cultura del silenci a pronunciar-nos, per defensar les empreses i les persones.

El primer que hem d’exigir és que política i societat se situïn al mateix nivell, al mateix pla. I encetar un diàleg permanent i discret per alinear economia i empresa amb política.

Això és co-lideratge de país. Escoltar a l’empresariat té evidents avantatges; els pressupostos públics deixen de ser una sorpresa perquè s’acorden prèviament! Els projectes de llei es preparen i es pacten. La despesa s’ajusta en base a indicadors i es fixen les prioritats; les d’inversió especialment. I es porta una comptabilitat pública entenedora. Que diferencia despesa, d’inversió i les fonts d’ingressos per atendre la despesa corrent de les fonts de finançament per les inversions o les despeses extraordinàries. Normal. Com passa als països que van bé.

President, les empreses són les que més han patit els pressupostos aquests darrers anys, per aguantar pilars bàsics com l’ensenyament o la sanitat; però les empreses estan al límit, i no es pot continuar munyint els puntals de la recuperació. Si com és previsible Catalunya obté més fons de la Unió Europea, s’han de prioritzar els programes d’innovació, emprenedoria i internacionalització, com també són imprescindibles inversions d’alt retorn en termes de competitivitat.

També en nom del Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració, el FERA, volem reconèixer i agrair la seva acollida a les propostes que vàrem presentar-li el mes passat. Amb satisfacció vull destacar que hem començat a treballar amb l’equip de la vicepresidenta amb un propòsit tant estratègic com la modernització de la funció pública.

I, finalment, anunciar que conjuntament amb altres entitats estem a punt de presentar una proposta de millora de la qualitat de la democràcia al Parlament.

Darrers missatges

Amb el propòsit d’asserenar el to, rotunditat i crispació amb el que tantes persones pontifiquen, vull recordar la frase de Machado: “Si cada español hablase de lo que entiende, y de nada más, habría un gran silencio que podríamos aprovechar para el estudio”.

Fent ús del nostre principal recurs que és la intel·ligència, des de la Cecot volem defensar un futur que convidi a arriscar per progressar. La nostra sala de Juntes sempre té les portes obertes. Té una gran taula de reunions on parlem de tot. I on convidem a asseure’s a qui tingui propostes que aportin canvis per avançar. I per aquells que tenen responsabilitats i càrrec, als qui també convidem, sàpiguen que en aquesta sala hi ha un rellotge. Però el nostre rellotge no marca les hores, sinó que descompte minuts.

Del que no hi ha cap dubte és que nosaltres no deixarem de reunir-nos i prendre decisions.

I apostarem per qui incorpori i integri la veu de l’empresariat, per qui sàpiga sumar el potencial de les seves persones i empreses, per qui ens proposi un nou model de país. Tan normal com els millors.

I recordant Erich Fromm, no hem de tenir espant davant del món perquè la llibertat és decidir, la llibertat és responsabilitat, la llibertat és consciència i dubte. Això és senzillament, meravellós. Això és la llibertat.