Cada dia que passa estem un dia més lluny de les dates d’origen del desori i caos dels comptes de l’Estat Espanyol, de la Generalitat de Catalunya i de la majoria de caixes d’estalvi.

Però cada dia que passa ens trobem un dia més a prop de que els responsables de les greus i equivocades decisions que es van prendre comencin a deplorar l’estat en què van deixar les finances, a sentir-se inquiets davant l’estat d’opinió dels ciutadans, els empresaris entre ells, de que no es pot tolerar la falta de conseqüències i d’assumpció d’algun tipus de responsabilitat. Cap penediment fins avui.

Aquesta indignació creixent s’haurà de concretar. Algunes coses les intuíem més que conèixer-les però, l’informe que acaba de presentar la Sindicatura de comptes de Catalunya dels compromisos financers heretats, apunta a l’escandalosa xifra de 79.000 milions d’euros de despesa diferida. I fa tres setmanes, un destacat executiu d’un gran banc català, calculava ja en 88.000 milions d’euros els ajuts al conjunt del sistema financer tòxic espanyol.

En general, els empresaris i executius de l’empresa privada treballen dins un marc mental de responsabilitat front les seves decisions i conseqüències, que suposa la plena consciència de que optar i prendre decisions no és gratuït. Saben que fer negocis, gestionar, és assumir risc i que un comportament ètic no t’allibera de l’error o d’un revés empresarial però et vacuna. Tot no val. La prepotència i arrogància d’alguns polítics i bancaris gestionant i prenent decisions, allunyats dels seus electors i impositors, només es pot produir per la falta de sentit del deure de servei i per la falta de resposta i submissió negligent dels seus clients.

Uns i altres han dilapidat recursos, han endeutat en excés i tots ells amb diners aliens, que no propis. Què fàcil i  quina vergonya gestionar tan despreocupadament recursos de tots nosaltres! L’empresariat es juga els seus diners, el seu patrimoni, amb greus implicacions i efectes.

En conseqüència, les entitats de representació empresarial, hauríem de posar un conjunt de plets per exigir responsabilitats? O serà per implicació u obligació, d’ofici, que altres ho faran immediatament? Com que l’afectació és general, alguns van pecar i ara paguem tots, qui, repeteixo, sortirà a defensar l’interès general? Tampoc es comprèn que semblants herències s’assumeixin sense més. Això és el que escoltem dir cada dia més.

Com explicava fa un dies el Sr. Persson, antic primer ministre suec social-demòcrata, a aquest diari: sense generar superàvit no hi ha Estat de benestar. Podem afegir que tampoc a les famílies, ni a les empreses. I rematava, un país endeutat deixa de ser sobirà i Keynes no va dir mai que els deutes no s’haguessin de tornar.

No pot ser que deixem passar el temps, no pot ser que no s’extreguin lliçons de cara al futur, no pot ser no atendre a la raó i a la justícia, no pot ser que no s’assumeixin algun tipus de repercussions o de responsabilitats.

No pot ser arruïnar un país o una entitat financera i que no passi res.

[ARTICLE PUBLICAT A LA VANGUARDIA EL 30/03/2013]