En una conferència recent de l’economista Gay de Liebana, va quedar palès que, tot i què és cert que hi ha indicis d’una certa recuperació econòmica, el país té dos problemes estructurals de difícil solució.

El primer és l’atur i el segon l’endeutament del país, tant el del sector públic, que està creixent, com el del privat que decreix encara que segueix molt alt. Dins el marc financer comencen a plantejar-se disjuntives amb aparença de tenir forma perversa.

Pel que fa a una part dels privats que tenen endeutament, per tenir capacitat financera de re-pagament del deute, inexcusablement han de créixer econòmicament. Per a créixer és necessari generar més negoci, més facturació, el que suposa més necessitats de finançament del circulant i possibles noves inversions. I per créixer i invertir és necessari endeutar-se més. Això implicaria que en lloc de reduir l’endeutament global a curt termini, l’hauríem d’incrementar.

Resoldre aquest aparent atzucac convida a llegir bé el moment actual de recuperació i creixement. Productes, mercats, innovació, exportació i internacionalització són els drivers que han de permetre donar una sortida positiva al problema que es planteja. Als empresaris i emprenedors del país, projectes viables no ens en falten, el que encara trobem a faltar és major liquiditat al sistema. També millor sensibilitat, comprensió i dotació econòmica per part de les Administracions a les inversions en R+D+i. En tot cas sabem que és un camí a llarg termini i que caldrà molt de talent, esforç i compromís per a portar-ho a la pràctica. I es dedueix, finançament a terminis llargs.

Si passem al sector públic, els seus compromisos internacionals són continuar amb la reducció del dèficit i conseqüentment amb anar baixant els requeriments addicionals de deute. En aquest camí, parlar de reducció d’impostos (IRPF i IS) i de manteniment dels tipus d’IVA pot semblar el segon atzucac, per quadrar ingressos i compromisos.

Encara que pugui semblar extret del món del còmic, l’anunci d’estimar el negoci de la prostitució i de la droga a España per afegir-los en la comptabilitat general del producte interior brut, comença a guanyar adeptes. El PIB creixeria i evidentment l’endeutament en termes relatius podria baixar significativament.

Alguns ho consideraran una genialitat “llatina”, però no passaria de comptabilitat creativa macroeconòmica.

Potser la solució efectiva per resoldre l’aparent cercle viciós, està sobre la taula del Gobierno de España.

Partint d’estimacions, calculades entre d’altres per l’Agència Tributària, el nivell d’activitat econòmica no declarada està en el 25% del PIB. Un marc d’entrada i regularització basat inicialment en incorporar-se i atendre l’impost sobre el valor afegit (IVA), més enllà d’evitar intrusisme i competència deslleial, produiria nous ingressos fiscals que sí permetrien, especialment amb l’IRPF, evitar tipus confiscatoris. El projecte porta de nom “Autoemprendedor” i està inspirat en les pràctiques d’altres països de la U.E. que amb la meitat de taxa estimada d’economia submergida fa temps que apliquen amb important èxit.

Ens enganyem al solitari o prenem decisions pràctiques i homologables?