Fa unes setmanes que es van conèixer els pressupostos del Govern central per al 2014. Tot i que encara han de passar els corresponents tràmits parlamentaris, s’esperen pocs canvis respecte els esborranys presentats.

Segurament molts lectors esperarien que digués que em sento frustrat però no m’hi sento. El qui no espera res, no pot turmentar-se per no rebre res…

En els països moderns, normals, seriosos i amb qualitat en la seva democràcia la presentació dels pressupostos no és mai una sorpresa perquè, prèviament, el Govern ha parlat amb els empresaris per conèixer de primera mà quines són les prioritats estratègiques en despesa i inversió per fer anar bé el teixit empresarial, sinònim de creixement econòmic. Aquest diàleg, en aquests països, no és puntual sinó permanent durant l’exercici. I discret. En aquest diàleg també s’incorporen molts altres àmbits d’interès econòmic com la legislació. És a dir, els projectes de llei són el resultat de la suma de les parts però buscant atendre i prioritzar les necessitats de les persones i de les empreses, abans que protegir la figura de les administracions de l’Estat.

Vostè s’imagina com seria aquest país si no s’hagués deixat mai de dialogar des de la transició política? Polítics amb polítics, polítics amb la societat i els Governs amb la representació empresarial. Seríem un país normal i capdavanter, i no el que aquesta presentació de pressupostos 2014 torna a explicitar: el divorci entre la classe governant i la societat i, especialment, amb el món empresarial. Perquè austeritat, la paraula més de moda quan es parla de pressupostos, és sinònim de contenir despesa, d’incorporar eficiència, d’incentivar i premiar la bona gestió, de prioritzar amb criteris de retorn econòmic totes les inversions i segur que no és sinònim d’apujar impostos i taxes.

Com és norma a les empreses, especialment aquests darrers anys, l’austeritat que el sector privat s’aplica suposa la combinació de mantenir, i fins i tot incrementar, el valor afegit de la nostra oferta als mercats amb la reducció dràstica de despeses i inversions que aporten poc valor o poden ser prescindibles. Per tant, hi ha dues vessants d’implicació, la primera té a veure amb els enormes sacrificis i esforços addicionals que s’han implementat a les empreses (treballar més i millor amb menys recursos), i la segona és, per visió estratègica, el selectiu increment d’algunes partides com innovació, internacionalització i comercials per abordar nous clients, nous mercats i per afegir més valor a l’oferta de productes i serveis.

En el sector empresarial els pressupostos són sempre la síntesi de les aportacions de molts actors: consell d’administració, direcció general, direccions departamentals i de negoci fins a l’últim col·laborador. Un pressupost, per definició, és l’esforç prospectiu i col·lectiu de qualsevol organització.  Exactament el contrari del que els pressupostos del Govern central de torn incorporen al seu procés d’elaboració i concreció.

Des del teixit empresarial, podem mirar l’any 2014 acceptant submisament aquesta proposta que com a molt pot acontentar a alguns analistes macroeconòmics? És hora d’expressar l’anormalitat que suposa aquesta dinàmica pressupostària i de destacar l’enorme valor que tindria parlar amb els empresaris.