L’estiu convida, especialment si estàs de vacances, a fer converses disteses, agosarades, intranscendents o profundes, fins i tot de molt punyents. L’ensenyament és un clàssic d’aquestes converses.

Depèn de la companyia o de l’hora en que es produeixen. Però confirma la necessitat que tenim de parlar i contrastar. Et fa sentir més lliure, millor. I encara més en els moments actuals, que conviden a fer canvis, a replantejar els convencionalismes amb els que cohabitem. És sempre beneficiós.

L’ensenyament és un clàssic d’aquestes converses. Hi ha àmplia coincidència en que l’educació i la formació del jovent, els nostres fills i filles, és la millor herència que els podem transmetre (a més, encara no tributa fiscalment) i, per a ells, el més valuós actiu. També concorren les persones en que semblaria que col·lectivament ens estem adonant, va ser el primer que va fer crisi i silenciosament, de la transcendència que té per a cada esser humà la seva preparació i ensenyament. I també la valoració del seu impacte col·lectiu si s’aconseguís apujar el nivell mig general. En termes empresarials diríem que potser és el factor de competitivitat més transcendent en el futur d’un territori, de les seves organitzacions i de les seves empreses. En definitiva, de projecció personal i general d’avenir.

Reconeixent que l’educació ha de començar en la matriu de la família i la responsabilitat cabdal de pares i mares en enfocar, estimular, exigir i valoritzar aquest “tresor” que és la formació,  també en aquest procés vital l’escola hi té un paper igualment important. En termes aïllats o comparatius hauríem de tenir present l’alt nivell general del sistema d’ensenyament. I la sort que tenim de néixer en un país amb unes infraestructures/equips (soft i hard) importants per facilitar aquest creixement de les persones, la seva educació.

Els resultats que s’obtenen porten a moltes més discussions. Però les dades són tossudes i són una evidència. Les xifres de fracàs escolar són en termes absoluts o relatius, aïlladament o comparativament, molt negatives. I si a més tenim en compte el nivell de comprensió lectora, el panorama encara es complica més.

En aquest context de temàtica i de conversa oberta estiuenca és quan sorgeix la pregunta: pot un jove de divuit anys aspirar a obtenir el permís de conduir si no té aprovat el nivell d’educació obligatòria mínim i la seva capacitat de comprensió lectora està sota el llindar del que fora necessari per entendre correctament un text, un missatge? Circular conduint un cotxe o moto amb correcció, dins de normes i sense excés de risc no és poca cosa. Primer s’ha d’estudiar i entendre-ho.

Relligant aquests temes i per incentivar i estimular els nois i noies a superar-se i esforçar-se en aquest camí de la seva formació, que unànimement valorem com tan transcendent, podríem fer alguna proposta.

El diàleg d’estiu ens va portar a plantejar-nos una idea imaginativa per augmentar el nivell d’aprovats i provocar una positiva reacció dels joves.

Si tothom no està capacitat per conduir, sembla evident que no està prou madur per fer-ho qui no té assolit el nivell bàsic de formació escolar. En conseqüència, el jove que no tingués aprovada l’educació secundària obligatòria no podria, amb divuit anys, presentar-se a les proves d’accés al carnet de conducció i hauria d’esperar a tenir-ne vint-i-u o anar a la repesca i obtenir el títol. O més maduració per més edat o més nivell formatiu.

Estem convençuts que els resultats, per pròpia consciència i resposta dels joves, serien espectacularment positius. Més esforç comporta avantatges tangibles.

Una autèntica prova pilot que suggeriríem posar en funcionament.