Fa unes quantes setmanes que se senten veus que apunten que en l’horitzó es comença a veure alguna claror. Tot i que és possible que sigui veritat, crec que això no ens hauria de tranquil•litzar massa.

M’explicaré. De fet crec que hi ha part del teixit empresarial que ja fa temps que visualitza color verd. Són aquells que varen començar primer a fer els deures, van apostar per la internacionalització, per l’eficiència, els productes de valor afegit fets amb qualitat i de forma austera i van reestructurar el seu passiu per adaptar-lo a la nova situació. I ja fa temps que van endavant. És molt probable que en els propers mesos moltes altres empreses comencin a veure els fruits del seus esforços. Però malauradament, aquest és un país que encara té greus dèficits estructurals en la seva conformació econòmica i social. Aventuro que, si no posem fil a l’agulla i actuem, caminarem cap una societat “dual” en la que una part de la població i de les empreses progressarà i una altra es quedarà molt enrere. Això suposaria que una part de la ciutadania no tindria la capacitat ni els recursos per a autosostenir-se  i tindria que viure a perpetuïtat de “l’obsequi social”. Què danyós per a tots! Si les empreses, i els ciutadans que les impulsen, es veiessin llastrats per la llosa enorme de sostenir econòmicament a aquesta part de la societat seria un fre a les seves capacitats, en un entorn tan altament competitiu. Els conflictes socials que la consolidació d’aquesta fractura poguessin provocar serien realment preocupants. Un cercle molt negatiu i viciós.

Aquest futur poc il·lusionant només té una possible sortida i és la de generar molta més activitat econòmica de tot tipus. I quan dic de tot tipus estic dient precisament això. A tots ens agradaria que el futur estigués ple d’iniciatives de productes molt innovadors i competitius en els escenaris internacionals, però malauradament, hores d’ara i en aquest país, hi ha un percentatge molt significatiu d’aturats de totes les edats que en aquest superior context mai trobarien feina. Això vol dir que també necessitem noves iniciatives en àmbits més “tradicionals” sense oblidar que a mig i llarg termini la reforma profunda del sistema educatiu i l’impuls decidit de les polítiques en l’àmbit de la R+D ens hauria de conduir a que aquest problema deixés de ser-ho.

El recent proposat projecte de llei de l’emprenedor hauria teòricament i potencialment de ser aplaudit. Però, una vegada més i ja són moltes, el Govern central s’ha quedat molt curt. Hi ha avenços, però de ser un marc d’esperança tan desitjat resulta ser una proposta escrita per persones que escolten poc i no han treballat mai (en una PIME). I no introduir un marc de sortida i regularització a l’activitat econòmica no declarada o submergida, és una severa irresponsabilitat i greuge comparatiu en relació als marcs legals de molts països del club de l’UE al que pertanyem. Aquestes i altres crítiques constructives (esmenes) Cecot les està traslladant al Govern i als diferents partits parlamentaris. La Cecot té llarga experiència en l’impuls de l’emprenedoria, mitjançant iniciatives com BANC i Reempresa, entre d’altres. Cal que ens afanyem i siguem realistes i ambiciosos perquè, com deia al principi d’aquest article, el risc d’esquerda social és alt i les seves conseqüències imprevisibles. Seria terrible pel país esperar en lloc d’aprofitar el temps per a preparar a les persones i les empreses. Per animar i facilitar que sorgeixi i aflori molta més activitat econòmica i empresarial. La alternativa seria imperdonable: un alt nivell de “fora de joc” social i econòmic.

Antoni Abad

President de la UEM